Divendres 05, Juliol 2013 - / sala de premsa

PREMIS NACIONALS DE CULTURA 2013

PREMIS NACIONALS DE CULTURA 2013

La concessió dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya, una de les atribucions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, enguany vol subratllar més que mai la innovació, la continuïtat i l’excel·lència en un moment de crisi que fomenta incerteses a la vegada que incentiva l’oportunitat de les sinergies. Els Premis Nacionals de Cultura 2013 vindiquen la creativitat com a veritable símbol d’un país amb un dinamisme cultural que és part constitutiva de la seva personalitat històrica. Cultura i societat civil són, per a Catalunya, un eix de passat, present i futur.

 

D’acord amb la reformulació del Decret que regulava els premis, el CoNCA inicia una nova etapa que integra les diverses categories en una sola nominació de Premi Nacional de Cultura, des d’un criteri interdisciplinari, de connexió entre humanitats i ciència, de ponts generacionals i d’un angle de visió tan ample i plural com ho és la societat catalana.

 

El Plenari del CoNCA, constituït en Jurat dels Premis Nacionals de Cultura 2013, ha decidit atorgar deu premis, el màxim que permet el nou marc legal, a les persones i entitats que figuren a continuació i està dotat, com l’any anterior, en 15.000 €. L’acte de concessió tindrà lloc el 8 d’octubre i serà presidit pel Molt Hble. Sr. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.

 

GUARDONATS 2013

 

Hermann Bonnín (Barcelona, 1935)

Per la seva  trajectòria innovadora en el món del teatre català  des de l’Institut del Teatre (1971-1981) i el Centre Dramàtic de la Generalitat (1982-1988). A la vegada és significativa la fundació posterior del Brossa Espai Escènic de Barcelona i l’impuls de La Seca-Espai Brossa, des de l’any 2010, com a fàbrica de creació i representació de les arts escèniques contemporànies, amb la tenaç voluntat d’unir cultura popular i avantguarda.

Trajectòria


Estudia i es gradua a l’ Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, del qualpassarà a ser-ne professor i després director general. En la seva ja llarga trajectòria professional, alterna la responsabilitat de càrrecs públics en l’àmbit de la cultura amb la de la vessant artística i creativa com a director i actor de teatre i cinema, a més d’estudiós de les arts escèniques.
Ha estat director de la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza de Madrid, director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, cofundador i director Artístic del Brossa Espai Escènic de Barcelona i, en l’actualitat, director artístic de la Fàbrica de creació La Seca-Espai Brossa. És  acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

http://www.laseca.cat/hernan-bonnin

 

 

Josefina Castellví (Barcelona, 1935)

Oceanògrafa i microbiòloga, d’àmplia trajectòria internacional. Pionera en la participació espanyola en la investigació de l’Antàrtida, liderà la Base Antàrtida. Científicament, és ben representativa i d’abast mundial la seva fructífera recerca en la bacteriologia marina des de la Delegació del CSIC a Catalunya.

Trajectòria

Doctorada en Oceanografia per la Universitat de Barcelona el 1969. En l’àmbit de la investigació va  participar activament en el projecte de recerca de l’Antàrtida i en la instal·lació de la Base Antàrtica a l’Illa Livingston, la primera base de l’Estat espanyol en aquell continent, de la qual en fou responsable. A Madrid va dirigir el Programa Nacional d’Investigació Antàrtica, i a Barcelona, l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. El 1996 va publicar Yo he vivido en la Antàrtida.

Josefina Castellví ha estat la primera dona catalana i espanyola que s’ha dedicat a l’oceanografia. La seva trajectòria l’ha fet mereixedora de diversos premis: el 1994 li va ser concedida la Medalla d’Or de la Ciutat i el 2003 la Creu de Sant Jordi.

http://www.dicat.csic.es/dicat/index.php/ca/personatges/91-josefina-castellvi

 

 

Centre de Lectura de Reus

Són més de cent cinquanta anys d’història al servei de la cultura i la societat reusenca i catalana. El Centre suma la naturalesa patrimonial per la conservació i difusió dels seus fons bibliogràfics i la voluntat de generar dinàmiques  amb una programació d’activitats rica i plural, a més de participar en projectes experimentals de caràcter didàctic, com l’Antena de Coneixement promogut per la Universitat Rovira i Virgili.

Trajectòria

El Centre de Lectura és una institució cultural de referència del país. Es tracta d’un dels primers ateneus de Catalunya, fundat l’any 1859, amb la voluntat de formar a la població més desfavorida.

En el decurs dels 154 anys d’història del Centre ha anat conformant un projecte molt ampli, disposant d’una de les principals biblioteques patrimonials de Catalunya, d’un fons d’art de primer ordre, d’una important oferta formativa en tots els àmbits artístics i d’una programació d’activitats culturals plural i continuada. També ha impulsat la col·lecció Edicions del Centre d’assaig i recerca. El Centre ha estat declarat entitat d’utilitat pública, és Premi d’Honor Lluís Carulla (1982) i Creu de Sant Jordi (1983).

http://centrelectura.org/index.php?mostra=ca/portada

 

 

Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1954)

Pianista de jazz, professor i concertista arreu del món, ha participat en altres projectes de dansa, teatre, moda i arts visuals. Amb el CD El laberint de la memòria va recórrer en gira Estats Units durant el 2011. És un músic singular, d’una qualitat, virtuosisme i versatilitat, que per la seva entitat contundent i sòlida, avala la projecció internacional en els àmbits de la improvisació i el jazz.

Trajectòria

Pianista i compositor de jazz, ha destacat per una interpretació en la que fusiona la tradició pianística de caràcter clàssic i la improvisació. La seva trajectòria està estretament vinculada al món de la dansa i del teatre, així com també a l’àmbit de les arts visuals i l’audiovisual. Ha actuat amb diversos grups jazzístics i és membre de l’Evan Parker Electro-Acoustic Ensemble i de la Barry Guy New Orchestra des del 2002. Va ser col·laborador de Carles Santos, director del programa Glasnost de TVE, director del Big Ensemble del Taller de Músics i fundador de l’Orquestra del Caos. També va ser programador del cicle Nits de Música de la Fundació Miró i director del Festival Nou Sons de l’Auditori de Barcelona. El 2010 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. Està considerat un dels exploradors més importants de la música creativa de l’Estat espanyol.

http://www.agustifernandez.com/

 

 

Josep Maixenchs (Terrassa, 1943)

Per la rellevància de la tasca educativa al capdavant de la Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, coneguda com ESCAC i que, des dels inicis al 1993, ha format el talent de noves generacions de professionals d’alt nivell pel que fa la creació i la tècnica de l’audiovisual que configuren  l’excel·lència de la indústria audiovisual catalana.

Trajectòria

Fundador i director de l’Escola Superior de cinema i Audiovisuals de Catalunya, des d’on s’ha dedicat a difondre i promocionar aquest àmbit. Va crear Escándalo Films, productora audiovisual vinculada a l’ESCAC que ha donat l’oportunitat de promoure iniciatives cinematogràfiques impulsades per creadors novells.

Ha estat mereixedor de diversos reconeixements: com els premis Homenot i González Sinde de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya, també el Prisma d’Honor de l'Associació Espanyola d'Autors d'Obres Fotogràfiques Cinematogràfiques així com la Maria Honorífica del  Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges. En l’àmbit institucional, ha rebut la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la consolidació del sector cinematogràfic català i a la seva projecció.

http://www.upf.edu/depeca/opa/entrevistes/entrevista_20.htm

http://www.escac.es/ca/noticies/ultimes-noticies/academiques/item/josep-maixenchs-director-de-l-escac-guardonat-amb-la-creu-de-sant-jordi

 

 

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943)

Escriptor i traductor en llengua castellana. Les seves novel·les creen un lligam biogràfic i estètic entre l’autor i la seva ciutat d’origen, Barcelona, fent-ne un retrat interpretatiu en clau de passat i de present, des del seu primer èxit amb La verdad sobre el caso Savolta (1975), fins a la darrera novel·la, El enredo de la bolsa y la vida (2012), passant per La ciudad de los prodigios (1986) o Sin noticias de Gurb (1995). Ha escrit en català l’obra de teatre Restauració (1990). Amplia els marges de la narrativa actual amb ironia i sentit de la paròdia.

Trajectòria

Escriptor i traductor. La seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, s’erigirà com a una obra representativa de la transició democràtica. Amb El misterio de la cripta embrujada comença a consolidar-se la seva trajectòria professional. El to obert i ocurrent del seu llenguatge ha caracteritzat un estil propi que li ha merescut el reconeixement de la crítica i dels lectors. Entre la seva llarga bibliografia, Sin notícias de Gurb o, especialment, La ciudad de los prodigios –Premi Ciutat de Barcelona el 1987-, han esdevingut títols de referència literària. També ha escrit teatre, assaig i articles periodístics. El 2010 va guanyar el premi Planeta per la seva novel·la Riña de gatos. En l’àmbit institucional va rebre la Creu de Sant Jordi el 1995.

 

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/mendoza/home.htm

http://www.elcultural.es/noticias/LETRAS/5166/Eduardo_Mendoza-_Ahora_la_literatura_es_un_entretenimiento_de_y_para_zombies

 

 

Imma Monsó (Lleida, 1959)

Escriptora d’una gran capacitat d’observació, aporta una visió decisiva de la vida contemporània des de fets existencials com la malaltia, la mort, les relacions familiars o la comunicació entre les persones. Debutà amb No se sap mai (1996) i ha obtingut el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes 2012 per la novel·la La dona veloç.  Ha construït una obra literària personal, d’una consistència i d’una ambició exemplars, que configura un món rigorós i a la vegada d’un humor paradoxal.

Trajectòria

Imma Monsó va publicar la primera novel·la No se sap mai, el 1996, que en la seva versió castellana fou mereixedora del Premio Tigre Juan a la millor primera novel·la publicada a l’Estat Espanyol. El 1998 va guanyar el Prudenci Bertrana amb Com unes vacances i el Premi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fou guardonada el 2004 amb el Premi Ciutat de Barcelona per Millor que no m’ho expliquis. El 2006 publica Un home de paraula amb el que obté els premis Terenci Moix, Salambó i Maria Àngels Anglada. El 2011 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes amb La dona veloç.  En la vessant pedagògica exerceix la docència a l’IES Duc de Montblanc de Rubí. Ha estat col·laboradora dels diaris El Pais, El Periódico i, en l’actualitat, La Vanguardia.

http://www.escriptors.cat/autors/monsoi/pagina.php?id_sec=241

 

 

Elsa Peretti (Florència, 1940)

Creadora de joies per a Tiffany & co, reconeguda internacionalment. Vinculada a artistes i escriptors catalans de la generació dels anys 60, s’ha establert a Catalunya on fa una notable tasca de mecenatge cultural des de la seva fundació en una masia de Sant Martí Vell, a l’Empordà. Amb un model de mecenatge de sensibilitat i plaer, ha esponsoritzat  la restauració de l’església de Sant Martí Vel, la revista cultural Vèlit. Revista de tot l’Empordà i ha iniciat amb el MNAC i el MACBA una especial col·laboració en la restauració d’arxius de fotògrafs de la seva generació.

Trajectòria

Dissenyadora de joies i complements per a Tiffany. Vinculada a Catalunya des dels anys seixanta i relacionada amb artistes de la seva generació, ha fet una notable tasca de mecenatge cultural, científic, humanitari, educatiu i de defensa dels drets humans, des de la Fondazione Ferdinando Peretti, a Roma, i l’Elsa Peretti Foundation, a Sant Martí Vell, al Baix Gironès, sempre conjugant passat i present, tradició i innovació. Des d’aquesta entitat, ha promogut les arts visuals i la consolidació, la protecció i la difusió del patrimoni històric, artístic, cultural, artesà i arquitectònic de Catalunya. En el darrer any ha treballat en projectes com la rehabilitació de l’interior de l’església de Sant Martí Vell i l’ordenació dels documents històrics del segle XVI del poble, i en la conservació de l’arxiu fotogràfic d’Oriol Maspons i en la de la ciutat romana d’Empúries.

http://smoda.elpais.com/articulos/elsa-peretti-mujer-de-elite/1529

http://elpais.com/diario/2010/01/31/eps/1264922816_850215.html

 

 

Josep Ramoneda (Cervera, 1949)

Per la seva aportació al pensament català en assaigs com Apologia del present: assaigs de fi de segle (1989) o Contra la indiferència (2010). Contra la manca d’idees i la necessitat del conflicte com a motor del progrés, La izquierda necesaria: contra el autoritarismo posdemocrático (2013), valora el rol del pensament i de l’intel·lectual en la regeneració democràtica en el marc de la crisi actual. Ha estat president de l’Institut de Recherche et d’Innovation i director de l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Entre 1994 i 2011 va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de concepció multidisciplinària, des d’on va promoure múltiples iniciatives per la cultura i la reflexió contemporànies.

Trajectòria

Filòsof i periodista, és president de l’Institut de Recherche et Innovation  de Paris. Fou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona  (1989-2011)  Fou responsable de Cultura de La Vanguardia i és col·laborador d’El País, la Cadena Ser i el diari Ara. És professor de filosofia contemporània a la  UAB (1975-1990). Dirigeix  les col·leccions “Textos filosòfics” d’Edicions 62 i d’assaig a Galaxia Gutenberg. Ha participat en els llibres col·lectius Coneixement, memòria, invenció i Frontera i perill i ha publicat El sentit íntim (1979), Mitològiques (1984), Apologia del present (1989), Después de la pasión política (1999), Contra la indiferencia (2010),  La izquierda necesaria (2012) i el llibre col·lectiu Existential utopia (New York, 2012). Ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona 2012.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Ramoneda_i_Molins

http://blogs.cccb.org/veus/tag/josep-ramoneda

 

 

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922)

Escultor reconegut, la seva dilatada trajectòria exemplifica la problemàtica de l’escultura durant la segona meitat del segle XX. El pas per París els anys 50 i a Londres els 60 li dona una visió internacional de l’art, del context històric i de l’ humanisme de postguerra. Com ha fet constatable la mostra retrospectiva a la Fundació Vila Casas, l’obra de Torres Monsó confronta amb audàcia creativa els interrogants de la condició humana, des del més íntim fins al més universal. Les seves obres d’art públic més significatives com les lletres A,B,C,Q (1980) o Llapis (1981) -instal·lades als carrers de Girona- recreen de forma singular la corporeïtat i el món de l’objecte.

Trajectòria

Després de realitzar els estudis de Belles Arts a Girona (1936-1940), marxa a París i a Itàlia. La seva primera obra, més academicista, fou influïda per Aristides Maillol i Josep Clarà. El contacte amb l’obra de Rodin l’incita a experimentar amb el treball de masses animades i la seva trajectòria es va consolidant en el pla avantguardista fins assolir la descomposició definitiva de la forma.  Arribat a la plenitud vital i artística, investigarà en la síntesi formal i el minimalisme deixant al descobert el caràcter auster del propi artista. Complerts els 90 anys, l’escultor s’ha convertit en un nom imprescindible per entendre l’art de la segona meitat del segle XX al nostre país. El Museu d’Art de Girona li ha dedicat l’exposició Anar fent i prou, en la que s’hi mostra les inquietuds que fonamenten el treball de l’artista en la recerca de la fusió d’idea i forma.

http://eudaldcamps.com/2013/06/21/torres-monso-al-museu-dart-de-girona/

 

 

 

Imatge de banner Imatge de banner Imatge de banner Imatge de banner

Google+

Galeria de fotos a  sígueme en Flickr

 


Visitar l'Agenda Cultural