Actualitat

"L’obra a la qual el pintor dóna forma emotiva ha d’estar estretament lligada a la ideologia de les forces progressives existents a la seva època".

Antoni Tàpies, 1974.

 

El llegat d’Antoni Tàpies és un model de lluita davant la vida i l’art, basat en la llibertat i el progrés. El seu art ha fet de la matèria una experiència de vida que ha deixat una petjada en els valors universals d’est a oest, d’orient a occident, des d’un fil de l’existència basada en les coses més senzilles i en els objectes més pobres. Tàpies ha sabut transmetre la noblesa del que és espiritual i material en la matèria física. En els darrers anys, veient minvada la seva salut, s’ha fet més evident els valors i la presència del cos en la seva obra. El cos també com a matèria, com a angoixa, com a patiment, com a espai on s’escriu la vida i el pas del temps. Tàpies, amb les xacres dels seus darrers anys, va enfortir la seva energia interior i no va abandonar l’esperit de rebel•lió. El cos seguia sent en l’experiència humana el gran desconegut. Tàpies, que reclamava per a l’artista un lloc al costat del filòsof i el científic, interroga el cos des d’un punt de vista còsmic i com a part material indestriable de l’esperit de l’home.

En un temps i un món tan convuls i violent com el que estem vivint, l’obra recent d’Antoni Tàpies aporta un punt de tranquil•litat i reflexió, constitueix un espai per a fer un recés i ens recorda que el camí existeix, que l’art autèntic és sempre una via cap al coneixement. Meditació, trànsit i silenci d’una pintura que es manifesta des de la capacitat emotiva i la forma, que tan aviat busca l’ordre com el desordre. La pintura de Tàpies, a voltes amarada de silenci i quietud, no és pas balsàmica ni condescendent. Transmet un turment, una agitació, un crit violent capaç de despertar els morts, els alienats o els adormits a mans de la factoria benestant dels plaers consumistes.  Per això és una pintura revulsiva, que incomoda, que busca crear la tensió de l’esperit necessària per moure en els altres una mínima interrogació.

Tàpies ha escorcollat el misteri de la relació de l’home amb l’univers, mirant d’infondre esperit a la matèria, metàfora per excel•lència de l’acte creador. I el món es concreta en espai, temps, matèria, color, objectes, escriptura, llenguatge, que l’artista interroga fins arribar a les portes del secret, del misteri del món. La lluita de l’artista és la de trobar aquells mitjans hàbils que li permetin d’arrossegar la imaginació de l’espectador, fer-lo partícip d’aquesta invitació. L’artista fa l’esforç de posar els instruments en situació, d’aprendre a meditar amb profunditat per tal que l’espectador acabi la feina.

L’any 2004 el Macba ens brindà l’ocasió de contemplar i rellegir de nou l’obra d’Antoni Tàpies amb motiu del seu vuitantè aniversari. Una retrospectiva que ens volgué apropar a l’obra d’aquest artista tot posant-hi distància, perspectiva, objectivitat crítica, per tal que l’espectador prengués més consciència de l’enrenou que la seva aportació havia significat al nostre país, una contribució que en primer lloc va tancar el debat figuració-abstracció  i que  obrí les portes a l’art contemporani ja als anys cinquanta, seguint la tradició de l’art modern i d’avantguarda que havien representat Miró i Picasso, imposant a la societat catalana un art d’acord amb el temps i foragitant definitivament del mapa de la valoració crítica les figuracions mediocres i la pintura de l’estraperlo que havia omplert els terrorífics anys 40 del segle XX.

A l’obra de Tàpies s’hi pot tornar sempre, com a les bíblies i als llibres sagrats. Com un gran palimpsest, les seves exposicions demanen lectura i contemplació, dues accions  que obliguen a deturar el temps atrafegat en el qual vivim. Tant mirar com llegir ajuden a conèixer millor el món i l’obra de Tàpies demana de fer aquestes dues coses, és una obra que intenta generar coneixement, que convida a ser més actius i presents al món, com la dels grans filòsofs o místics. Ramon Llull i el seu “Llibre de la contemplació” són un bon model per a Tàpies. Què compta en l’art? Ho destacà el mateix Tàpies extraient-ho de Llull: “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”. Per tant, és un retorn a l’essencial, al que hi ha de més profund en l’home i al que el vincula al món.  L’obra de Tàpies se’ns apareix com un gran dietari de la vida, de l’experiència del coneixement més profund de l’home modern, desemparat i deixat anar a la seva sort material i existencial. Escriptura i pintura, junts, per accedir a l’essència de l’home i de la vida.

És una obra de confrontació entre el jo i el món, a dreta i esquerra, a Orient i a Occident, des de la dimensió sagrada que s’oculta en els fets i els objectes  senzills i quotidians. Per fer-ho, se servia de la matèria, l’orgànic, el cos, l’escriptura,  l’objecte, l’empremta, elements tots a l’abast als quals converteix en pensament o com diria Roger Callois, “eleva la matèria i la forma a categories de la sensibilitat”.  L’obra de Tàpies se’ns mostra com una lluita contra la discontinuïtat de la matèria, que exemplifica l’abisme que hi ha entre un  ésser i un altre: la mort. I en aquesta lluita es dibuixa l’erotisme com a un dels aspectes de la vida interior de l’home per superar aquesta discontinuïtat. I aquí també l’obra de Tàpies expressa aquesta dimensió eròtica; a vegades de forma latent i altres de manera evident i manifesta.

El llegat de l'art d'Antoni Tàpies és immens. Amb el temps, les seves pintures segueixen interrogant-nos i, com més les mirem, més ens tornen la mirada.